Hi ha persones que viuen la música com si el món s’acabara en la primera tornada, que alenen notes, que agafen oxigen dels acords, que s’alimenten del xiuxiueig d’una cançó, que transpiren pels porus ritmes i harmonies. I dintre d’aquella categoria genèrica, hi ha músics que entenen que, més enllà del virtuosisme, la música és una emoció primària que s’ha de viure cap a dintre abans de l’acte egoista i generós que és compartir la música amb els altres. Miquel Àngel Landete, cap barbut i visible de Senior i el Cor Brutal, més que interpretar-les, regurgita les cançons des de l’intern, des d’algun lloc molt íntim. Tan profund que, malgrat la corfa americana, la vella dieta musical a base de “tots els ianquis que vull”, el músic ha de pouar en la terra per trobar en la llengua mare l’expressió adient.
Part de la força de Senior rau en això, en l’autenticitat de la mescla, en fer música americana des de València i en valencià. Més enllà del manifest estètic, de la curiositat antropològica de veure un grapat de paios que semblen haver eixit d’una pel·lícula de Peckinpah entonant himnes tavernaris en vernacle com València eres una puta o Gran, hi ha les cançons i la sinceritat que destil·len, el pes gens feixuc de la biografia en cada nota, en cada inflexió de la granulada veu de Landete. Els discos precedents de Senior parlaven de regeneracions, de pors, d’esperances, d’amors, de xarxes, de putes, de fills de puta, de recances i expectatives joioses, del poder curatiu de la música. O destructiu, si s’escau. Manifestos vitals embolcallats musicalment d’un solatge honest i acollidor de barres i estrelles que acabava fent olor a mandarina després de passar pel filtre de Senior i la seua banda. Propostes que foradaren les defenses de públics diversos, discos que vingueren per quedar- s’hi, per habitar els nostres santuaris musicals.
Sortosament, a Landete li quedaven coses a dir. Moltes, a més. València, Califòrnia, el seu nou treball, torna a ser un disc visceral i vivencial. Però on abans hi havia remors del passat i el present hi apareix ara el neguit col·lectiu pel futur, la sensació d’estar “en el lloc correcte i erroni al mateix temps”. Un desig de fuga, una ànsia de deixar enrere l’immens femer, la immunda claveguera en què s’ha convertit el nostre petit món. I si fóra possible, agafar la nostra ciutat, la nostra família, els nostres amics i traslladar-los a un entorn llunyà (“Mare, estem patint fam, a Califòrnia ens hem d’anar”, canten en Flor de maig), com uns èmuls post-moderns dels llauradors d’El raïm de la ira, la novel·la d’Steinbeck que narrava les migracions camperoles a l’estat californià en els anys de la gran depressió. Gent digna, d’una peça. Viatgers de la dignitat, no de la covardia, perquè d’aquell dubte angoixant d’estar fent o no el correcte, del dilema entre plantar cara o fugir, també ens parla Landete.
Disc irat i assossegat alhora, de presa de consciència global i personal (“ara que sóc conscient del final...”, diu en Càntic als germans de diferent mare. I rebla en un epitafi apressat i prematur: “Quan la mort vinga, vos seguiré amant”), amb moments de neguit i de tendresa, com ara en Ella plou, molt possiblement la millor cançó d’amor que ha escrit, de tornar a insistir, de nou amb encert, en la via regenerativa (L’home que era ahir) o de deixar-se dur momentàniament per l’amargor (“sols ens queda follar-nos les muntanyes”, diuen amb negror en Ja no hi ha ningú). Un treball deliberadament nu, d’ocres i grisos, d’acústiques, pianos i harmòniques, musicalment més pròxim al folk que al rock, tot i que conté una traca final, València, Califòrnia, on Senior i el Cor Brutal recuperen el colorit i el nervi elèctric i s’abandonen a una vigorosa cavalcada que conté el darrer i pertinent missatge carregat de futur, l’antídot a la melangia anterior que fa que el nostre cor jibaritzat recupere el seu batec: “L’amor s’escamparà com el vi en un bon dinar”. Ja a La bomba de plaer, el tall que obri el disc, ens adverteixen que, malgrat tot, “la vida torna a començar”. I com en un cicle vital, tornem a experimentar el goig de desflorar un nou disc de Landete i els seus sequaços. A Califòrnia, o encara ancorats a València, com una arrel orgullosa i obcecada. Allà onsevulla, la música ens tornarà a salvar.
credits
released January 12, 2013
Produït per Luís Martínez.
Enregistrat, mesclat i masteritzat per Luís Martínez en Little Canyon Studios - Benimaclet.
Pianos fets en la Sala SGAE - Blanqueries (gràcies a Toni Picazo i Dani Grau)
El Cor Brutal són Endika Martín, Juanlu Tormo i Rafa Ferreiro.
Interpretat per Senior i El Cor Brutal amb Luís Martínez. Mandolina d'Albert Bertomeu.
Lletra i música de totes les composicions: M.A. Landete.
Excepte València, Calfòrnia: lletra de Landete i música de M.A. Landete / E. Martín / J.L. Tormo / R.
Ferreiro / L. Martínez.
El dia dels covards és una versió lliure de El dia de tots sants dels molt magnificents Arthur Caravan.
El somni s'ha acabat està basada en un guió original de Pau Martínez.
The Boston indie rockers return, with their characteristic mix of poignant lyrics and melodies that can turn from delicate to anthemic. Bandcamp New & Notable Nov 12, 2019
An almost anti-blues/anti-rock style that masters classic sounds while mocking the industry’s perceived seriousness. Bandcamp New & Notable Aug 27, 2018
Rich and rococo indie pop songs define this LP from Franklin Gothic, a light psychedelic sheen washing over all of it. Bandcamp New & Notable Aug 20, 2022